sábado, 26 de febrero de 2011


INSTANTES   de Jorge Luís Borges


Si pudiera vivir nuevamente mi vida.
En la próxima trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto.
Me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido.
De hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.
Correría más riesgos.
Haría más viajes.
Contemplaría más atardeceres.
Subiría más montañas.
Nadaría más ríos.
Iría a más lugares adonde nunca he ido.
Comería más helados y menos habas.
Tendría más problemas reales y menos imaginarios.
Yo fui una de esas personas que vivió
sensata y prolíficamente cada minuto de su vida.
Claro que tuve momentos de alegría.
Pero si pudiera volver atrás,
trataría de tener solamente buenos momentos.
Por si no lo saben, de eso está hecha la vida.
Sólo de momentos, no te pierdas el ahora.
Yo era uno de esos que nunca iba a ninguna parte
sin un termómetro, una bolsa de agua caliente,
un paraguas y un paracaídas.
Si pudiera volver a vivir, viajaría más liviano.
Si pudiera volver a vivir comenzaría a andar descalzo
a principios de la primavera y seguiría así hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calesita.
Contemplaría más amaneceres y jugaría con más niños.
Si tuviera otra vez la vida por delante.
Pero ya ven, tengo 85 años y sé que me estoy muriendo.

6 comentarios:

Mdelaté dijo...

No se porque se me han saltado las lágrimas por su cuenta.

El Coyote dijo...

Por qué todos cometemos los mismos errores?

Mdelaté dijo...

No lo sé.

tronky dijo...

Porque tenemos tanto miedo a equivocarnos que se nos olvida arriesgar y ver lo que tenemos dentro.Me encanto, gracias Coyote.

tronky dijo...

La vida tiene tanto de aventura como nosotras queramos darle.

llamadmeita dijo...

Me gusta Coyote, si pudieramos rectificar las cosas que no nos gustan, el tiempo que hemos perdido, los errores, no seria nuestra vida, por eso prefiero decir como Serrat:

fa trenta anys que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que em sento capaç,
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus...

Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta,
per un raig de sol;
o pel rossinyol, que ha de cantar al vespre.
Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols.
Sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu, per cantar als homes,
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.